Decreixement i ciutat

Per Zaida Muxí

Generalment, en una primera interpretació, el decreixement està entès com a negatiu, ja que el model capitalista desenvolupista només entén la millora de la societat en termes quantitatius, és a dir, que més és millor. Tanmateix, la qualitat i el benestar no són qüestions de quantitat, de cada vegada més, i és en aquest sentit que s’entén el decreixement en positiu, propositiu i proactiu.

Podem considerar que existeixen dues accepcions de decreixement urbà: una referida a la pèrdua de població i la conseqüent infrautilització de les estructures urbanes, i l’altre accepció es refereix a una disminució de la superfície ocupada per la població, que es tradueix en un augment d’habitants i activitats sense que augmenti el territori urbanitzat.

La primera accepció és històricament coneguda. Han existit ciutats durant tota la història que han arribat a decréixer i, en alguns casos, a desaparèixer, tant per causes naturals com per causes humanes. Hi ha ciutats que han desaparegut o que s’han reduït considerablement per cataclismes naturals. Històricament podem pensar en Pompeia i recentment New Orleans. Les causes humanes han portat a què algunes ciutats hagin perdut el seu paper geopolític, comercial o productiu, fet que els ha fet perdre població, decréixer i, en casos extrems, desaparèixer. Un cas històric clar en aquest sentit és Roma, la ciutat capital de l’Imperi Romà, que no va tornar a tenir la població de la seva època de màxim esplendor fins al segle XIX. La població reduïda va encongir el territori que habitava, sobrava ciutat i infraestructures, la qual cosa provocà que durant segles les restes materials es trobessin com ruïnes en el paisatge. Actualment, per a aquestes últimes situacions s’utilitza també l’accepció de ciutats que encongeixen o shrinking cities. Aparentment, s’entén com un fenomen senzill, que té a veure amb el declivi de la població urbana i l’activitat econòmica de certes ciutats. Tanmateix, amaga diverses causes i fenòmens, processos i efectes. Es dóna la paradoxa que algunes ciutats minvants en el seu cor continuen expandint-se més enllà dels seus límits, buidant l’estructura urbana existent i generant-ne de nova, sotmesa a dos tipus d’aprimaments: menys activitat està espargida en més espai. Paradoxalment, la ciutat que es fa més petita es veu embeguda en un gran procés de creixement territorial. Aquest seria el cas d’antigues ciutats industrials del nord-est dels Estats Units d’Amèrica.

En la segona accepció, en la que el decreixement és una decisió positiva, podem considerar ciutats o barris que donen una resposta de planificació conscient per a combatre els excessos del consum, que generen certs tipus de formes urbanes i que busquen canviar l’empremta insostenible del creixement urbà desenvolupista. No es tracta de perdre el valor i les oportunitats per evolucionar, es tracta de proposar desenvolupaments que milloren la qualitat sense augmentar el territori urbanitzat. Es busca recuperar un equilibri amb la naturalesa, un menor consum de recursos energètics no renovables i unes ciutats d’escales més humana per a la vida de les persones.

postsuburbiaDe cara a un futur sostenible, es tracta de treballar amb un decreixement amb evolució, és a dir, que millori la qualitat de vida sense utilitzar més territori. Per això, és clau analitzar i planificar les estructures existents, especialment aquelles àrees urbanes o suburbanes amb baixes densitats i monofuncionals. Les infraestructures que fan possible la vida urbana (electricitat, aigua, desaigües, transport públic, estructures viàries) estan utilitzades ineficientment quan el teixit suportat no és variat ni arriba a una necessària densitat. És a dir, que es fa un ús ineficaç dels recursos públics, que són els que construeixen les xarxes d’infraestructures i serveis bàsics, quan s’aposta pel creixement dispers i la monofuncionalitat. Un malbaratament de recursos públics que es suma al malbaratament dels recursos personals o familiars per fer possible la vida quotidiana de cada component de les famílies que hi viuen i treballen en aquestes estructures urbanes.

L’estructuració de territoris monofuncionals significa que grans àrees estan dedicades a usos específics: zones exclusivament  productives (polígons industrials, d’oficines o de consum), zones de serveis públics i zones residencials, que necessàriament es connecten amb unes vies ràpides per al transport automotriu privat. Certes activitats podrien justificar una certa concentració i aïllament, especialment alguna activitat industrial o un hospital regional, però en la majoria de les situacions aquesta concentració dispersa en el territori no és beneficiosa per als equilibris territorials.

I més encara si parlem de les persones i la seva quotidianitat, el més eficient i desitjable és la proximitat. Caldria estudiar adequadament si les despeses generades en temps, desplaçaments i infraestructures de suport a l’alta concentració de peces especialitzades en el territori són realment més eficients amb l’ús dels recursos privats i públics. Les estructures monofuncionals disperses i fragmentades en el territori necessiten, per poder funcionar, recursos escassos i finits: energies no renovables per a la mobilitat; consum indiscriminat del territori, amb la desaparició d’espais naturals, de producció agrícola i de regeneració d’aqüífers; i, en últim terme, però no menys important, el temps de les persones.

La mobilitat es fa obligada mitjançant vehicles privats, ja que per la mateixa dispersió l’àrea d’influència de cada servei o ús és major, el que fa que els usuaris i les usuàries es dispersin, s’hagin de moure en transport privat i anul·li la possibilitat d’un transport públic de qualitat. Aquesta  mobilitat a través de mitjans privats, a més a més de ser insostenible energèticament i inviable en termes econòmics, significa recorreguts únics, amb una sola funció, la de traslladar-se d’un lloc a un altre, consumint de forma ineficient el temps de les persones, que és escàs i finit, a la vegada que fa dependents a tots i totes qui per motius d’edat, físics o econòmics no accedeixen al vehicle privat propi.

Durant els últims 30 anys de governs locals democràtics dins l’Estat espanyol, s’ha rescatat la ciutat compacta, mixta i densa mediterrània com un valor cultural i simbòlic. S’han sabut rehabilitar, recuperar i modernitzar estructures existents.

tumblr_inline_mkmka1eaSM1qz4rgpPerò paradoxalment, s’ha estès una nova forma de vida que ha significat un alt consum del territori, un retrocés en la igualtat d’oportunitats i un creixement de la petjada ecològica de les ciutats en el seu conjunt. Aquest model, basat en l’habitatge unifamiliar, no encaixa tampoc en els canvis de les dinàmiques reals en les agrupacions de convivència. L’habitatge aïllat del suburbi és el model d’habitar del somni americà, que ja des dels anys seixanta es va qüestionar des del seu mateix origen. Qüestionat perquè és un model que situa els homes i les dones en desigualtat de drets i d’oportunitats; l’home treballa fora, al món productiu, i la dona a casa, al món invisible de la cura dels altres i la reproducció. Un model que va ser criticat contemporàniament per Betty Fridan en el seu llibre “La mística de la feminidad” (1963), en el que denuncia com aquest model del suburbi subjuga les dones. Lewis Mumford, en el seu llibre “The Highway and the City” (1965), també denuncia que aquest model fa desaparèixer el ciutadà polític.

En el cas dels homes, ja no es comprometen amb la ciutat on treballen ni tampoc no tenen temps per participar des de l’acció local del seu barri. És el model de la ciutadania consumidora i endeutada, ja que la vida feliç del suburbi s’assoleix mitjançant el consum amb crèdits. Una societat, com diria anys després George Ritzer a “Enchanting a Disenchanting World” (1999), sense capacitat de reacció ni de denúncia de les males condicions laborals, perquè cada persona és esclava dels seus deutes amb els bancs. Els criteris d’un decreixement positiu a les ciutats i als barris més consolidats consisteix en la barreja superposada d’usos i fluxos de mobilitat, en la redensificació amb qualitats ambientals, en l’eficàcia de les xarxes de serveis i infraestructures públiques existents, projectant actuacions d’infill, o omplir, introduint activitats hortícoles en espais lliures i limitant el creixement expansiu amb la creació d’anells verds, abans que estendre la seva superfície amb noves àrees urbanitzades.

En el cas de les àrees monofuncionals, el decreixement en positiu és un treball de planificació a llarg termini, ja que es tracta d’un canvi de paradigma i de mode de vida. Són imprescindibles processos de treball d’a baix cap amunt, que la mateixa societat que els habita consideri desitjable i oportuna la transformació. Transformar el suburbi dormitori en barris i centralitats amb vida, introduint a les àrees homogènies social i econòmicament noves poblacions, noves agrupacions familiars i generar així noves tipologies residencials. Aquesta redensificació permetrà assolir massa crítica i diversitat per fer possible una xarxa de serveis públics que teixeixin la proximitat quotidiana d’una forma més eficient, amb recorreguts amb transport públic, per a vianants i segurs.

Hem consumit territori a un ritme insostenible, amb un model en si mateix insostenible per al nostre planeta, per a les economies familiars i per a les economies públiques. Per això, per poder assolir un model més equilibrat, s’ha de disminuir i evitar les àrees monofuncionals que generen desplaçaments obligats que són innecessaris en un teixit urbà mixte i dens. La transformació dels suburbis residencials, que han poblat el nostre territori a partir de la dècada dels anys vuitanta, és el desafiament de l’urbanisme del futur. Donar qualitat de ciutat com a espai de la polis i de la civitas, on avui no n’hi ha.

Decreixement en positiu és una aposta per una altra economia, per una altra lògica, per una altra ciutat de la complexitat, de la proximitat i de la convivència, per la conservació i el respecte del patrimoni cultural i natural dels pobles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑